Un pensament que no és meu, però que subscric al 100%. En Víctor Alexandre ho diu i jo penso com ell. Per tant, tot seguit l’article del dijous, 17 de juliol, que publica al seu bloc:

17 de Juliol de 2008

El linxament de Joan Laporta

Des de l’any 2004, amb el cas Carod, cap altra persona, a banda de Carod-Rovira, no havia patit a Catalunya un linxament mediàtic tan espectacular com el que està vivint en aquests moments Joan Laporta per part dels grups Godó i Prisa. No hi ha cap raó objectiva -cap ni una- que justifiqui aquesta situació, altrament tots els éssers humans patiríem una moció de censura cada dos mesos a causa d’una pèrdua de paciència, d’un gest poc ortodox o d’una frase poc mesurada. De fet, que els linxadors necessitin recórrer a aquestes foteses per justificar-ne el linxament diu més d’ells que no pas d’aquell a qui pretenen crucificar.

Covardia i hipocresia són dos trets molt significatius de la personalitat catalana. Per això som tan destres provocant tempestes en gots d’aigua i bastint de transcendència afers insignificants, perquè sabem que no hi ha millor tàctica per no haver d’enfrontar-nos a qui ens empresona que fingir-nos molt ocupats. Presentem una moció de censura al president del Barça per un gest indecorós en un aeroport, però somriem com babaus quan el rei d’Espanya fa el signe del banyut a aquells que l’escridassen al carrer; ens sembla escandalós que el senyor Laporta no controli les seves emocions davant del Barça en la Lliga de Campions, però trobem natural que el rei i el president espanyols no controlin les seves saltant com hooligans davant la selecció espanyola en l’Eurocopa; exigim que Laporta plegui per no haver guanyat cap títol els dos darrers anys, però premiem Rodríguez Zapatero pel caos de Rodalies i el dèficit d’infraestructures; ens ofenem quan Laporta ens diu que no ens deixem entabanar, però ens encanta que el president del govern espanyol ens entabani dia rere dia des de fa quatre anys; fem Laporta culpable del baix rendiment d’alguns jugadors, però disculpem els responsables polítics i tècnics de l’esvoranc del Carmel… La llista d’incongruències, no cal dir-ho, és infinita. A partir d’aquí, es tracta de repetir infatigablement les mateixes escenes a premsa, ràdio i televisió en clau negativa perquè la “malignitat” del reu sigui un fet ‘provat’ i la seva execució immediata.
 
“No és una croada anticatalanista” diuen els claudicants de sempre. I els de més bona fe s’ho creuen. Ja se sap que veure un bou a tres passes no és a l’abast de tothom. “Que potser són espanyolistes, els directius del Barça que han dimitit?”, pregunten retòricament els còmplices linxadors. I la resposta és no. Aquests directius no abandonen el vaixell per espanyolisme sinó per ambició. Han marxat per no haver d’assumir les responsabilitats d’un aval que la justícia, finalment, ha dit que era injust i per poder recuperar les regnes del Barça. És cert que al davant d’aquesta història hi ha un home que es diu Oriol Giralt, però també ho és que al darrere hi ha una muntanya d’interessos personals, econòmics i polítics que mai no sortiran a la llum perquè és en la foscor on es mouen els fils del país. Són els mateixos fils que estan desmantellant TV3 i Catalunya Ràdio i culminant una neteja ideològica que només té precedents en el franquisme. És un fet que l’independentisme està creixent i s’imposa el control dels altaveus mediàtics per frenar-lo, i això inclou el ressò que obtenen arreu del món les declaracions desacomplexadament catalanes de Joan Laporta com a president del F.C. Barcelona. M’ho deia Lluís Cabrera, andalús d’origen i fundador del Taller de Músics: “En temps de Franco l’enemic era el comunista, ara és l’independentista”.

Les dates del calendari es van succeint sense parar. Tan aviat tenim una tongada de dies que ens fan il·lusió com ens trobem davant d’uns que preferiríem no haver de passar. Però el pas del temps no admet cap mena de treva. Avui en alguns països és dia d’il·lusió per una festivitat que no tothom entén, però que en alguns indrets celebren petits i grans amb gran deliri.

Però, de la mateixa manera que les dates del calendari no s’aturen, tampoc s’aturen els esdeveniments. I els que ja saben que no respecten ni festes ni festetes són els fenòmens de la natura.

Aquest matí Grècia s’ha despertat de sobte amb un terratrèmol que ha sacsejat el sud del país, la península del Peloponès

L’epicentre del sisme s’ha localitzat a 150 quilòmetres d’Atenes i a la capital s’ha sentit de manera intensa el tremolor. Segons les primeres estimacions, ha tingut una magnitud de 6,5 en l’escala de Richter. Cap persona ha quedat ferida ni tampoc s’han produït danys materials.  

Qui més qui menys ha estat en un hospital. Si no com a pacient, sí per l’estada d’un familiar o amic. Si pels adults és angoixant, que ho és molt tant pels pacients com per a les famílies, encara ho és més pels nens i els pares d’aquests nens.

És per això que la tasca de l’Associació sense ànim de lucre, XaropClown, esdevé una manera de fer suportable pel nen i la seva família l’estada a l’Hospital Josep Trueta de Girona i alhora té beneficis per a l’evolució de qualsevol tractament.

En una informació de l’11 de juliol d’aquest any el TN Comarques de TV3 se’n van fer ressò i aquí podem veure el document.

Per a més informació, visiteu el lloc web de l’Associació.

De fet,  ja podria llevar-me una mica més tard, però tinc posat el despertador uns minuts abans de les set per poder enganxar l’Antoni Bassas quan diu: “Bon dia, són les set”.  Fa anys que em desperto amb aquestes  paraules i quan se m’escapen o no hi és l’Antoni ja no és el mateix i el meu despertar queda coix.

Antoni Bassas

El meu dia també comença gairebé immediatament i no puc romancejar més que fins a un quart i cinc de vuit, però ja en tinc prou perquè l’Antoni em posi al dia i enceti la jornada amb la sensació  d’haver estat informat del més destacat de l’actualitat des de la perspectiva que jo vull veure-la.

Admiro molt l’Antoni Bassas. El mal és que no puc escoltar-lo tant com voldria (ja sé que hi ha les noves tecnologies, però tot i això els dies que tinc lliures tampoc puc tancar-me a escoltar ràdio enregistrada), però la poca estona que el puc seguir me n’adono de com ho viu això de la comunicació l’Antoni. És un comunicador nat. Es fa seu el programa, hi dóna la seva empremta personal des del primer a l’últim minut. Ja sé que al seu programa hi ha tot un equip de producció, edició i tècnic  i que res s’improvisa,  però el seu segell és sempre ben present i, a banda de la feina  de direcció de tot l’equip, la conducció sembla que no li costi gens.

He sentit a dir de l’Antoni que no és de cap partit polític i que quan va decidir fer informació esportiva va donar-se de baixa com a soci del Barça per donar més relleu a la seva objectivitat.  No crec que em calgui saber aquestes formalitats perquè me’l cregui.  Tinc la sensació  que té molt clara la seva responsabilitat com a comunicador. A vegades  entrevista a personatges que es troben al pol oposat al seu pensament ideològic  i m’imagino com em seria a mi de difícil no deixar anar les passions. Ell ho fa amb la subtilesa de sempre.

Aquest estiu, quan vaig llegir que podia ser substituït per anar a dirigir l’AVUI, vaig pensar que em quedaria mancat d’alguna cosa i que el meu despertar ja no seria com abans. El primer dilluns de setembre vaig veure que tot continuava com la temporada anterior. Tot era un globus sonda?  S’ho va pensar dues vegades abans d’abandonar un programa d’èxit? Calia primer anar formant en l’ofici qui es deia que havia de substituir-lo?  No ho sé, però si al final el Sr. Bassas creu que ha d’encetar nous reptes ho pairem de bona gana, perquè si hi ha algú que es mereix tenir èxit en totes les vessants de la comunicació que toqui, aquesta persona és el senyor Bassas.

Bé, això des del meu punt de vista, clar.

Per molts anys, senyor “la veu”!

La ministra de Relacions Exteriors de l’Equador, María Fernanda Espinosa, considera ‘inadmissible’ la primera decisió del jutge de deixar en llibertat l’agressor de la menor equatoriana en els Ferrocarrils de la Generalitat. I per mi que té tota la raó. Després de veure el vídeo que mostra els fets, tota la gent “normal” considerem que l’ingrés a presó (com a mínim, preventiva) del jove havia de ser immediata. Bé, tothom menys el fiscal i el jutge, que se suposa que deuen ser persones “normals”. Si aquests professionals fan bé la seva feina, o sigui, interpretar les lleis, i no tenim perquè dubtar-ho, vol dir que les lleis s’haurien de canviar.

Sergio Javier Martín.

Doncs sí, aquest és el personatge del dia. I com ell n’hi ha molts al nostre entorn. Va declarar que no treballa des de fa mesos perquè s’està molt bé sense fer res i que anar a treballar era un pal. I com que no té res a fer es dedica a agredir a la gent pels transports públics, després d’haver begut, segons confessa ell mateix, tot el que no està escrit. De fet, jo em pregunto com ho fa per pagar les begudes si no treballa.

Ara, a sobre, hem de veure com s’exhibeix amb una joia pròpia d’un inconscient pels bars del seu barri i, fins i tot, diuen que aquesta eufòria que sembla destil•lar el seu rostre és deguda al fet de que, alguns mitjans de comunicació, li estan oferint importants sumes de diners (bé, importants per ell que no té res) perquè concedeixi entrevistes. Aquest país és un lloc de bojos.

De fet, no és res nou. Individus com aquest sovintegen pels nostres carrers i places. Tots són tallats pel mateix patró. Si treballen (encara que sigui una mica o de mala gana) els podem distingir perquè porten els cotxes tunejats i acostumen a portar la música (sempre aliena a la nostra cultura) a tota màquina. Si no treballen, que sol passar sovint, es distingeixen per fer aquells típics cercles on sents tota mena de bestieses, i on predomina la xenofòbia i el racisme. Són gent que creu que “somos machos, estamos en España y ser espanyol és la más grande” i que aquí només hi ha d’haver “machos españoles” i que la resta s’ha d’anar eliminant.

Aquesta gent és la que alguns diuen que hem d’integrar al projecte nacional? Em sembla que ho tenim magre. Es poden integrar les persones que tenen la ment neta, però aquest tipus d’energúmens, amb qui, sense passar per un reciclatge mental, no es pot parlar, estan en el seu gueto i són impermeables a qualsevol raonament que s’aparti de la seva limitada i perversa lògica.